L’itinerari per Palma. Plaça de Cort: Inici de la Revolta

Enrere

L’itinerari per Palma

Plaça de Cort: Inici de la Revolta

El 7 de febrer de 1521, ara fa 500 anys, esclatà la Germania a Mallorca, una revolució de cap a peus. El motiu de la revolta fou la reivindicació d’una justícia fiscal equitativa, amb una distribució correcta dels imposts, i amb la voluntat d’eliminar l’endeutament de Mallorca, cosa que suposava l'abolició dels censos que pagava la Universitat de la Ciutat i del Regne als seus creditors. Per això els lemes o consignes principals de l’aixecament foren “Que pagui qui deu!” i “Visca la Santa Quitació”.

Des de desembre de 1520 hi havia reunions de menestrals, encoratjades pels gremis, per tal d’articular la protesta i contactar amb els agermanats valencians, que ja s’havien aixecat. El virrei Gurrea, coneixedor d'aquestes conspiracions, el sis de febrer de 1521 ordenà detenir set del capdavanters d’aquest moviment. Entre ells hi havia en Joan Crespí, paraire, i en Joanot Colom, barreter. Foren tancats a la presó de la Universitat, situada vora la casa consistorial, a l’actual edifici del Consell de Mallorca. Aquest fet precipità els esdeveniments. L’endemà, davant la impotència de les autoritats, els empresonats foren alliberats per una manifestació popular, dirigida, entre d’altres, pel barreter Pere Rosselló.[i] Després, els revoltats entraren a Cort i se’n dugueren les armes que hi eren custodiades. Quan el virrei volgué posar ordre, fou escarnit i insultat, i no precisament perquè aquell dia fos el Dijous Llarder de Carnestoltes. Josep M. Quadrado descriu l’escena: “A les onze del matí del 7, dia de vacances ja que era dijous de carnaval, es publicà un ban a la plaça de Cort i, a un crit de Visca el rei, s’aixecà una espasa i s’arreplegà molta gent armada. Aviat acudiren el virrei i els jurats des del Born, i trobaren allà una gentada, un bosc de llances i d’espases. La llibertat dels set presos era el clamor unànime de la massa, que augmentà amb la resistència del lloctinent reial, que, tanmateix, al final hagué de cedir a instància dels jurats, coneixedors del greu perill de la situació. Els mateixos esvalotats s'encarregaren de complir l'ordre, trencant les cadenes dels seus dirigents i, de pas, d'algun altre delinqüent ordinari.”[ii]

Antoni Joan Llambies, frare dominicà, va viure la jornada així: A 7 de febrer “tots los menestrals de la ciutat vingueren amb tambors e banderes, e era en lo dijous llarder circa quatre hores del dit dia, e vingueren a la plassa de las Corts (…) e digué lo dit poble cridant Viva el Rey que los donàs los homens dessus dits los quals tenia en la presó, e lo dit Virrey no podent sossegar dit poble ana-se’n, e lo dit poble forcívolment rompé la presó e tragué dits homens, a mal grat de la justícia.”[iii]

Revolta del 7 de febrer de 1521 (dibuix de Guillem Morro)
Revolta del 7 de febrer de 1521 (dibuix de Guillem Morro)

Josep M. Quadrado continua contant com, després d’alliberar els presos, la gernació entrà a la casa de la Universitat (actual Ajuntamebnt de Palma): “Entraren llavors, trencades les portes, en el consistori, i se'n portaren escopetes, piques i paveses, amb les quals, tambor batent i banderes desplegades, passejaren tot el dia per la ciutat: als llibres de comptes o del clavari posaren guardes de vista, rezelosos que fossin sustrets, i al dia següent, estant en deliberació els jurats, tornaren en espantosa tropa clamant qui degui que pag; però res aleshores s'aclarí que justificàs les seves sospites. Convertida aquella tarda la sedició en legal demanda, sense cuidar de disfressar-la molt, mitjançant el forçat perdó i encara consentiment del virrei en una sala del seu palau, es posà Joan Crespí amb el modest nom d'instador al front dels elets del poble, un per cada ofici.”[iv]

 

 

[i] Diuen Mulet-Rosselló-Salom: “El Dijous Llarder de l’any 1521, a les 11 del matí, esclatà el bony: la plaça de Cort de Ciutat es trobava de gom a gom amb escuses d’escoltar la crida reial. En Pere Rosselló, d’ofici barreter, pegà el crit de Visca el Rei mentre enlairava la seua espasa nua damunt el seu cap; ben prest la Plaça fou un bosc d’espases i la gent que cridava: Que pag qui deu. D’allí partí un estol d’amotinats cap a cal Governador de Mallorca, que aleshores era D. Miquel de Gurrea…” (Mulet-Rosselló-Salom, 1996, 410).

[ii] Adaptació de: Piferrer-Quadrado: "La Germanía en Mallorca". A: Baleares, 1888, p. 352

[iii] Campaner, A.: Cronicón mayoricense, p. 288

[iv] Piferrer-Quadrado: "La Germanía en Mallorca". A: Baleares, 1888, p. 352

 

Endavant