Introducció: Context històric

Enrere

Introducció: Context històric [i]

Hem de plantejar la revolta de les Germanies (1521-1523) com una revolució originada per l’exigència de justícia fiscal i per l’abolició de la corrupció del sistema, bàsicament de l’oligarquia dominant. L’aixecament se situa en el context històric de canvi que suposa el pas de l’edat mitjana a l’edat moderna. Aquestes i altres motivacions que permeteren el moviment agermanat s’arrossegaven de temps enrere, especialment de la revolta de 1391 i de l’aixecament forà de 1450, ferides socials que romangueren obertes perquè no s’havia posat remei a les causes que les motivaren.

El palau de l’Almudaina (Dibuix de Jean J. B. Laurens, 1839)
El palau de l’Almudaina (Dibuix de Jean J. B. Laurens, 1839)

Des del regnat de Pere el Cerimoniós, quan es va dur a terme la reintegració de la Corona Mallorquina a la Corona d’Aragó (1343), Mallorca no deixarà d’augmentar la seva fiscalitat. La contribució a la Corona d’Aragó incrementà l’emissió de deute públic exterior, la gestió del qual quedarà majoritàriament en mans de creditors catalans. L'apurada situació de la Universitat del Regne per fer front a aquest deute va conduir a la signatura del Contracte Sant el 27 de maig de 1405, en què es produeix la cessió dels imposts indirectes als creditors censalistes, i estaria en vigor fins a l’amortització total dels censals. [ii]

Mallorca tenia un grau d’autogovern molt ample, derivat del règim polític que imperava a la Corona d’Aragó. Les bases institucionals del Regne foren imposades per Jaume I amb la Carta de Franqueses i es varen anar modificant i es varen consolidar a mitjan segle XIV. Els òrgans principals de l’administració reial eren el governador o lloctinent general del Regne, que era el representant directe dels interessos del rei a l’illa. Depenent també de l’administració reial, paral·lela a la pública, ja que el rei era el senyor principal de l’illa, els principals càrrecs eren el procurador reial, que controlava el reial patrimoni, el batle de ciutat, el veguer, el veguer de fora i els batles reials, que administraven els interessos de la Corona en els pobles, entre d’altres.

Els interessos del Regne, eren representats per la Universitat de la Ciutat i del Regne de Mallorques, que estava format per un òrgan executiu (jurats) i un consell deliberatiu. Els jurats de la ciutat i regne tenien competència a tota l’illa i, amb el temps, va assolir gran importància el Gran i General Consell, però mai no es varen instaurar unes corts com a Catalunya, Aragó o València. Després en un segon nivell se situa el Sindicat de Fora (assemblea de la Part Forana) i després les universitats foranes, que compten amb els jurats locals i el seus consells de prohoms.

Però el pes polític pesava a favor de la ciutat en detriment dels pobles. La història de Mallorca no s’entén sense valorar la importància la tensió entre Ciutat i Part Forana.

Les reformes no donaren solució als conflictes socials, sinó que fomentaren la divisió entre la ciutat i el camp, que es manifestarà més endavant, amb l’assalt al call l’any 1391, la revolta entre forans i ciutadans del segle XV i amb les germanies. Al Gran i General Consell s’hi agrupaven el Consell de Ciutat amb representació dels 4 estaments: els cavallers, els ciutadans, els mercaders i els menestrals, i el Sindicat Forà. Els tres primers grups (cavallers, ciutadans i mercaders) normalment feien un front comú, mentre que els menestrals adoptaven moltes vegades una actitud indefinida. Sovint els seus interessos se sumaven als dels forans, atès que els sistemes impositius que els gravaven eren semblants. La distribució de forces en el Gran i General Consell semblava pensada per obtenir un perfil d’equilibri, a fi de situar els estaments en la necessitat de negociar els acords.

L’únic instrument per obtenir ingressos són els tributs directes i indirectes, que provenien d’una pluralitat impositiva. La majoria dels imposts més importants eren indirectes, que gravaven el consum de béns. La imposició indirecta presentava moltes desigualtats tributàries, donada la diversitat de grups i estaments socials. No tothom tenia els mateixos drets i obligacions, hi havia persones exemptes com cavallers i clergues, i les viles, tot i que pagaven, no tenien accés a la tributació indirecta.

El sistema impositiu que regia en aquell moment era l’establert pel rei Sanç, qui va acordar de repartir la influència política segons un criteri distributiu d’índole fiscal. L’any 1315 es va considerar que el potencial econòmic dels pobles en el conjunt del Regne era 1/3 part. Per tant, la seva contribució a les càrregues del Regne també seria 1/3 part i Ciutat les 2 restants, així com també la seva representació en el Gran i General Consell.

Amb el pas del temps els pobles no estaven tan d’acord amb aquesta distribució, perquè aquesta tercera part no era real. Els ciutadans s’alliberaven de càrregues com de vigilància de les costes o de prendre les armes i els qui estaven en millors condicions abandonaven els pobles i s’establien a Ciutat. També va arribar un moment en què es varen imposar unes ordenacions segons les quals el ciutadà nou per ser-ho havia de tenir casa pròpia a la Ciutat i residir-hi amb la família com a mínim 3 mesos seguits.

La contribució directa es basava en les talles, que s’implantaven per proveir necessitats específiques i puntuals. En aquest impost estaven obligades totes les persones no exemptes de contribució o declarades pobres de solemnitat. Se’ls assignava una quota en proporció al seu patrimoni. Els estaments militar i eclesiàstic estaven exempts de contribuir fiscalment, a canvi de contribuir en temes de defensa o assortiment de queviures.

Els imposts indirectes eren els majors ingressos de la Universitat del Regne i afectaven tots els sectors de la producció. Segons el que gravaven les imposicions podien ser sobre la transformació dels productes, com el dret del blat de la terra i el dret de la molitja; sobre la compravenda dels productes, com el dret de captius, que gravava l’entrada i sortida d’esclaus (un sector nombrós de la població) i censals, el tall dels draps, imposició del cuiram, imposició de la pellisseria; imposicions sobre el consum, com la cisa de les carns, la imposició del peix, el quint del vi, la imposició de l’oli, aigua del dimarts, que consistia en el dret sobre la utilització de l’aigua de la sèquia de la Ciutat durant 8 hores cada dimarts; i imposicions sobre el tràfic, com el dret de l’entrada i eixida de navilis, el vectigal de la mercaderia i el vectigal de l’oli. Aquests imposts afectaven tant els venedors com els compradors. [iii]

Jornades de la Universitat de València
Jornades de la Universitat de València

Les persones més afeixugades eren les classes modestes, els pagesos a la part forana i els menestrals a la ciutat. El més delicat de la situació era que no es formaven una idea clara de la conjuntura. Només sabien que pagaven imposts any rere any i el nivell del deute no minvava. Es va estendre la idea de la malversació dels fons, quan de fet, tot i que hi havia abusos, qui administrava aquests fons eren els creditors (la gestió del deute es feia a través de la dita Junta de Consignació, i aquesta perdurà fins el segle XIX). L’any 1450, sota el regnat d’Alfons V, esclatà la revolta dels forans contra la ciutat amb gran virulència. Com diu Álvaro Santamaría no s’enfrontava la Ciutat contra els pobles, sinó que el conflicte era amb determinades classes ciutadanes de vocació oligàrquica. La ciutat es veu com una força centralitzadora i aclaparadora i la tensió crea un hàbit que es plasma en una actitud mental; es romp la vocació negociadora i es recorre a la violència. Amb altres paraules, Josep Juan Vidal remarca que el frau i la corrupció entre l'oligarquia dominant de la ciutat és un dels principals factors de la revolta forana i clar precedent de les reivindicacions que més tard defensaran els agermanats.

El rei Alfons V morí l’any 1458 i fou succeït pel seu germà Joan. El seu regnat també desencadenà sublevacions a causa de les desavinences familiars entre aquest i el seu fill Carles (Carles de Viana), que aspirava al tron. Mort el rei Joan II l’any 1479 el va succeir el seu fill Ferran, anomenat el Catòlic, aleshores rei de Sicília i també de Castella gràcies al seu matrimoni amb Isabel de Castella. Aquest monarca va regnar fins l’any 1516 i es va distingir per dur a terme una política renovadora, sobretot en l’aspecte econòmic. Però els resultats no varen lluir, molt especialment ni a València ni a Mallorca. Gran part dels imposts anaven a pagar el deute públic i poc revertia en la millora de les infraestructures.

A la mort de Ferran el Catòlic pujà al tron Carles V. El nou monarca vingut de Flandes va començar el seu regnat amb poques simpaties entre els seus súbdits. A Castella es va iniciar una revolta entre les comunitats contra el poder establert. A València la revolta va esclatar amb el nom de germanies entre la classe dels menestrals i aquests la varen promoure amb èxit a Mallorca. A Menorca, Eivissa i Barcelona el moviment no va anar endavant. Álvaro Santamaría[iv] va desmuntar la interpretació romàntica de la Germania, en la qual ell mateix havia cregut. Segons aquest autor les circumstàncies reals del moment era que Mallorca tenia una estabilitat econòmica, encara que relativa, com no havia tingut feia 100 anys. El pagament del deute públic s’efectuava puntualment i poc a poc passava a ser controlat per creditors mallorquins. Mallorca també es podia permetre participar en operacions militars al nord d’Àfrica i s’estava impulsant la política mercantil a l’hora que la població experimentava un fort creixement.

Josep Juan Vidal, per la seva banda, assenyala que la recuperació econòmica d’aquests primers anys del segle XVI no eren «tan ferms com per contribuir a superar l’ambient de crispació entre la part forana i menestrals contra els estaments privilegiats de la ciutat»[v]. I deixa clar que l’elevat endeutament de la Universitat mallorquina no s’explica exclusivament per les exigències pecuniàries de la nova dinastia que seguí la del Regne Privatiu, sinó per les debilitats estructurals de l’economia illenca des de mitjan segle XIV. El declivi demogràfic iniciat aleshores no es recupera fins a la segona meitat del segle XVI, les fams i les pestes assolen la població que es veu afectada per un seguit de males collites. La deficient producció de blat implica la necessitat d’importar aliments que no fa sinó incrementar la pressió fiscal tot afavorint el clima de tensió social.

Així s’arriba a la Germania, amb una manca d’autoritat i una evident inestabilitat política. Cal tenir present que el virrei Gurrea fou apartat del seu càrrec i el poder establert fou condescendent amb els agermanats, el qual autoritzà la formació de consells a les viles i l’elecció dels seus representants per tractar a ciutat amb l’instador del moviment agermanat i els elets. Aquests consells a les viles governaven amb autoritat i jurisdicció sobre el batle reial i sobre els jurats i propugnaven els postulats de la Germania: fidelitat al rei, fidelitat a la fe catòlica, afavorir la quitació i prestar-se ajut mutu de germania.

Amb tot, el motor de la Germania era assolir una administració honesta, alliberada del deute públic. La “Santa Quitació” o eliminació del deute públic era la primera passa per assolir aquest punt. Per bé que la situació, tal vegada, per l'excessiva durada de la revolta, el manteniment d’actuacions descontrolades, la incoherència entre la doctrina i els fets, tot plegat va provocar un desencís per part de la gent que va anar decantant el suport a la rebel·lió.

 

[i] Extret bàsicament de: SERRA i CIFRE, Francesca M.; VALERO i MARTÍ, Gaspar: La Germania a Alcúdia. La crònica del notari Miquel Sabater (1521-1522). Alcúdia: Ajuntament, 2008

[ii] Vegeu FERNÁNDEZ, Carmen, 2006, p.145-153. El deute públic mallorquí no s’extingí fins a 1835, «gairebé cinc-cents anys després de l’emissió dels primers censals».

[iii] Vegeu URGELL, Ricard: 2006, p. 159.

[iv] Història de Mallorca coordinada per MASCARÓ PASARIUS, J.: 1970, p. 344-346.

[v] Vegeu JUAN VIDAL, J.:1985, p. 51.

Endavant